VEÏNATGE 2.0: DOS ANYS D’INTERACCIÓ

Hi ha invents socials que et revolucionen i t’alteren la quotidianitat i posant-los en la perspectiva del temps te n’adones que t’han variat la manera de relacionar-t’hi, és a dir, la forma de viure el dia a dia. Fa més dos anys vaig rebre la primera petició “d’amistat”, (ho poso entre cometes, unes de les crítiques que hom pot fer-se a faisbuc és precisament la banalització d’aquest concepte, que jo me’l reservo per aquest tipus de relació més preuada i que incorpora valors bondadosos i elevats). Era en l'escenari de les darreres eleccions generals, haig de dir que en aquells inicis en va sorprendre fins on podien arribar les tècniques electorals. En un principi això pretenia ser un espai d’intercanvi de fotos e imatges d'activitat del candidat, no vaig-ne fer molt de cas d'aquella aplicació, el que menys m’agrada de la política són les campanyes electorals, de fet tot el màrqueting abocat a vendre un producte em produeix desconfiança, penso que si fas una bona feina des del començament la publicitat s’ha de reduir a la mínima expressió: l’elecció ja està feta. No em vaig inscriure a faisbuc, sí que ho vaig fer passats uns mesos quan vaig poder examinar abastament l’aplicació. Vaig omplir els camps de preferències personals i dades biogràfiques, ja havia fet el primer pas per superar l’anonimat i en certa mesura respondre’m a la pregunta: qui sóc jo, després vaig extreure una foto del meu arxiu d’imatges, ja m’havia fet un perfil facebook. L’agregació “d’amics” s’anà eixamplant dia a dia a base de peticions i acceptacions i ha crescut com una taca d’oli fins arribar a uns 1000 agregats.Difícil de gestionar.
Com no sóc cap experta en comunicació social, només estic capacitada per parlar-hi des de la meva experiència personal d’ús de la xarxa i dels avantatges que crec que em proporciona. La despesa de temps de dedicació ha d’ésser justificada per valors positius al meu camp relacional, sinó no tindria sentit. En primer lloc trobo que la xarxa és una extensió personal i social d’allò que és dóna, diguem-ne, l’espai físic contingent a l’espai-temps,persones alexitímiques, i autistes o molt reservades difícilment els hi farà el pes relacionar-s’hi d’aquesta manera.
La proximitat, la immediatesa, la interactivitat (alternança de inputs-outputs), la posada en comú d’idees individuals i col·lectives et donen un bagatge de coneixements humans i moltes vegades que et posen en relativitat les teves pròpies idees. Tot això són aspectes positius que transcendeixen la manera tradicional de copsar la informació. Mitjançant el veïnatge 2.0 ens coneixem, ens comuniquem, ens escoltem, ens expressem, aprenem diferents punts de vista, en definitiva ens enriquim de tota la creativitat abocada.
Però n’hi ha limitacions: el centrar-nos massa en la fredor d’una pantalla i oblidar que sempre serà necessari desplegar una conversa entaulats, la lluïssor d’unes mirades, de les rialles contagioses a l’uníson d’un bon acudit, unes abraçades o uns petons cordials. En la moderació trobem l’èxit.

M’HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA Salvador ESPRIU, Obres completes, 1. Poesia, 2a ed., Edicions 62, Barcelona, 1973.

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.


B., 1959.

PARAULES COMPARTIDES PER CREAR DEBAT I REFLEXIÓ

Ahir al vespre a la seu nacional d’ICV és va presentar la darrera publicació de la Fundació Nous Horitzons, dins dels quaderns “El pensament i l’acció”, l’opuscle:” Iniciativa per Catalunya Verds i la Qüestió Nacional. Elements, materials i propostes” elaborat per l’Àmbit de Fet Nacional, del qual hi participo. Després de moltes hores de reunió i de feina és una satisfacció veure i poder tocar tot el producte final. El company Josep MªLópez Llavi ha fet una bona tasca de coordinació.
L’objectiu de la publicació és impulsar el debat i la reflexió sobre el fet nacional i fer-lo extensiu a tots els adherits/res, amics i amigues d’ICV, així com a tots els que hi puguin interessar aquestes qüestions.
Un primer capítol elaborat per el professor de filosofia i company de l’àmbit Ramón Camats ens ofereix un glossari de termes relatius a les comunitats culturals, a les nacions i formes dels governs. Aquestes definicions donen una mica de claredat a conceptes que poden crear confusió. Entre d’altres, és fa un intent de conceptualitzar idees com el dret a decidir, a l’autodeterminació, sobirania nacional, declaració d’independència, independentisme, ect. S’ha de dir que fou una tasca àrdua resumir termes tant complexos. L’Enric de Vilalta i posteriorment Josep Puigdengoles va fer una revisió i reordenació del glossari.
Un altre apartat està dedicat a una breu cronologia dels fets històrics i culturals en la construcció nacional de Catalunya, en Francesc Pané ha fet una bona síntesi de tot plegat, completat per biografies dels personatges més significatius de la història i de la cultura catalana arreplegades per Josep Mª López i Llaví.
El darrer bloc està dedicat a la “Compilació de referències sobre la qüestió nacional a ICV en els documents de les Assembles Nacionals”, feta per en Josep Ribes, completada i revisada per una servidora, on personalment m`ha suposat una oportunitat d’aprenentatge històric i coneixement que la defensa del dret a l’autodeterminació s’ha palesat en tots les resolucions i documents assemblearis incloent la resolució aprovada per la novena i darrera Assemblea Nacional d’ICV on diàfanament manera diàfana reivindica: el dret inalienable i imprescriptible de la nació catalana a l’autodeterminació, és a dir, l’exercici de la sobirania i ICV es posa com objectiu l’Europa Federal dels pobles.
I per concloure la publicació es fa esment als aspectes més destacats i conclusions dels debats de la jornada d’ICV sobre el fet nacional i l’estat de la nació del proppassat 20 de febrer de 2010.
Us encoratjo la lectura del quadern amb el desig que us sigui útil per posteriors debats, si partim de paraules més o menys compartides sempre esdevindrà més fàcil crear consensos per definir el projecte nacional de Catalunya en l’actual context de globalització i justament, ara quan el pacte Estat-Catalunya que ens vàrem atorgar amb l’Estatut del 2006 aprovat i refrendat en urnes pel poble català s’ha trencat per una sentencia del Tribunal Constitucional (que a hores d’ara i amb l’espera d’una lectura exhaustiva) que limita i fa una recessió seriosa en l’aspiració d’autogovernar-nos.

EL PRIMER TRAÇ

Una pissarra sempre ha estat un espai privilegiat d'interacció.I el fet d'agafar un trosset de guix sostinguts als dits pinçats i començar a estendre tot un seguir de grafies i símbols amb sentit ens col.loca als éssers humans en una posició un mica més elevada que la resta dels éssers vivents. La paraula en totes les seves manifestacions possibles és el què ens fa d'allò més humans i els seu conreu hauria d'ésser l'art en majúscules; però la paraula no és res si queda aïllada, si no és compartida,si no ens modifica estats mentals, ens fa créixer donant-nos plaer i un cert estat de relativa felicitat. També elles tenen (com qualsevols eina intel.ligent) la seva vessant negativa i perserva que precisament amb d'altres paraules se poden modificar, i generar un bona dialèctica lúcida.
Ençeto aquest espai comunicatiu, l'anomenat "pissara" per simbolitzar i fer palés que l'escrit sempre està sotmés a un procés dinàmic. La pissarra, un lloc on mestres i aprehenents se nodreixen ("l'h" intercal.ada no és un error tipografic). Aprendre no és el mateix que aprehendre, aquesta última dóna un sentit de globalitat i el coneixement el fas de veres teu.
I aquesta pissarra l'acoloreixo de violeta, símbol de l'orgull de ser dona. I com homenatge a totes aquelles dones que han fet que l'autoestima femenina s'elevi i ens empoderi cada dia una mica més.