VEÏNATGE 2.0: DOS ANYS D’INTERACCIÓ

Hi ha invents socials que et revolucionen i t’alteren la quotidianitat i posant-los en la perspectiva del temps te n’adones que t’han variat la manera de relacionar-t’hi, és a dir, la forma de viure el dia a dia. Fa més dos anys vaig rebre la primera petició “d’amistat”, (ho poso entre cometes, unes de les crítiques que hom pot fer-se a faisbuc és precisament la banalització d’aquest concepte, que jo me’l reservo per aquest tipus de relació més preuada i que incorpora valors bondadosos i elevats). Era en l'escenari de les darreres eleccions generals, haig de dir que en aquells inicis en va sorprendre fins on podien arribar les tècniques electorals. En un principi això pretenia ser un espai d’intercanvi de fotos e imatges d'activitat del candidat, no vaig-ne fer molt de cas d'aquella aplicació, el que menys m’agrada de la política són les campanyes electorals, de fet tot el màrqueting abocat a vendre un producte em produeix desconfiança, penso que si fas una bona feina des del començament la publicitat s’ha de reduir a la mínima expressió: l’elecció ja està feta. No em vaig inscriure a faisbuc, sí que ho vaig fer passats uns mesos quan vaig poder examinar abastament l’aplicació. Vaig omplir els camps de preferències personals i dades biogràfiques, ja havia fet el primer pas per superar l’anonimat i en certa mesura respondre’m a la pregunta: qui sóc jo, després vaig extreure una foto del meu arxiu d’imatges, ja m’havia fet un perfil facebook. L’agregació “d’amics” s’anà eixamplant dia a dia a base de peticions i acceptacions i ha crescut com una taca d’oli fins arribar a uns 1000 agregats.Difícil de gestionar.
Com no sóc cap experta en comunicació social, només estic capacitada per parlar-hi des de la meva experiència personal d’ús de la xarxa i dels avantatges que crec que em proporciona. La despesa de temps de dedicació ha d’ésser justificada per valors positius al meu camp relacional, sinó no tindria sentit. En primer lloc trobo que la xarxa és una extensió personal i social d’allò que és dóna, diguem-ne, l’espai físic contingent a l’espai-temps,persones alexitímiques, i autistes o molt reservades difícilment els hi farà el pes relacionar-s’hi d’aquesta manera.
La proximitat, la immediatesa, la interactivitat (alternança de inputs-outputs), la posada en comú d’idees individuals i col·lectives et donen un bagatge de coneixements humans i moltes vegades que et posen en relativitat les teves pròpies idees. Tot això són aspectes positius que transcendeixen la manera tradicional de copsar la informació. Mitjançant el veïnatge 2.0 ens coneixem, ens comuniquem, ens escoltem, ens expressem, aprenem diferents punts de vista, en definitiva ens enriquim de tota la creativitat abocada.
Però n’hi ha limitacions: el centrar-nos massa en la fredor d’una pantalla i oblidar que sempre serà necessari desplegar una conversa entaulats, la lluïssor d’unes mirades, de les rialles contagioses a l’uníson d’un bon acudit, unes abraçades o uns petons cordials. En la moderació trobem l’èxit.